El tresor del bosc fosc

Hi havia una vegada una xiqueta que li deien Sara, era molt valenta i el que més li agradava eren les aventures, doncs sempre trobava com divertir-se.

Un dia anant cap a l’escola va veure el seu amic Àngel, que veia tots els dies assegut en un cantó del seu parc preferit al terra, esperant que algú li donara alguna almoina que altra. Àngel era un home major, envellit, amb una barba i uns cabells molts llargs, doncs es notava que feia temps que no es rentava. Aquell dia Àngel semblava espantat, com si li haguera passat alguna cosa. Sara es va arrimar a saludar-lo i li va dir:

-          Bon dia Àngel! Com et trobes hui? T’he dut una mica de pà del meu esmorzar.

Aleshores Àngel va contestar molt preocupat:

-          No em trobe molt bé la veritat. Anit algú em va furtar el mapa del meu tresor. Un tresor que fa anys que porta amagat al bosc Fosc, i ara , desapareixerà. Jo sé molt bé on es troba. Però ja hi soc molt major per anar fins allí.

Àngel li va dir que en aquell baül no hi havia gran cosa, doncs ell mai havia posseït una fortuna, sols hi havia coses amb un gran valor sentimental per a ell. A més, li va explicar que com ell no gaudia d’un lloc segur per a guardar les seves coses va decidir amagar-les. Doncs ell creia que l’home que li havia furtat el mapa es pensava que allí hi trobaria grans coses, que estaria ple de joies i diners, i segur que si arribava fins el tresor s’haguera emportat tal disgust que acabaria amb ell, o el deixaria tirat per allí sense importància ninguna, fent-se malbé.

Va ser aleshores quant Sara li va demanar a Àngel que li dibuixara de nou el mapa d’aquell tresor, i així ella podria intentar recuperar-lo.

Al dia següent, Sara li ho va contar tot al seu germà, Rafel, que era un any major que ella. Per tal de solucionar com anar fins al bosc Fosc Rafel va ajudar a la seua germana a convèncer els seus pares per tal de fer una acampada, i així passar més temps en família.

Quant per fi va arribar al bosc Fosc Sara va veure el pardalet Pepet, era un ocell molt conegut per a ella, doncs era l’animal de companyia del seu amic Àngel. Pepet havia aconseguit arribar abans, i va tenir la oportunitat de veure aquell home que li havia furtat a Àngel el seu mapa.

Sara i Rafel van fugir de nit, ja que sabien que els seus pares no els deixarien anar tot sols pel bosc. Mentre seguien el mapa del tresor van arribar a un prat que es trobava en mig del bosc. Allí hi van veure un home molt sospitós doncs, anava preparat per a passar uns dies, portava una motxilla molt gran i un paper a les mans. Aleshores se’n adonaren de que aquell era el vertader mapa del tresor.  Van començar a córrer i córrer, però no el van alcançar.

Aquell home, els va escoltar, i com s’olorava alguna cosa estranya va cavar un forat molt fons en el terra, per tal de que quan passaren es quedaren atrapats i, d’aquesta manera, guanyar temps.

Quant Sara va passar corrent va caure, i es va fer malbé al seu braç dret. Rafel va a anar a buscar una corda per poder salvar la seua germana, mentrestant Pepet va volar i volar per fer-se amb aquell malvat home, i quant el va trobar sense que se’n adonara li va canviar el mapa del tresor per un altre, que l’enviaria cap a altre lloc d’aquell bosc tan fosc, molt lluny del tresor de Àngel.

Finalment Rafel va aconseguir traure a Sara d’aquell forat tan fred i obscur, i van aconseguir el tresor.

Al dia següent d’haver tornat a casa d’aquella acampada Sara va anar a veure Àngel amb el seu tresor a les mans. Es va posar molt content de veure de nou aquell bagulet marró i d’aurat que tant s’estimava. Li va donar les gràcies a Sara per ser tan valenta i haver aconseguit recuperar-lo. Quan la va obrir, Sara va veure que era plena de fotografies de la família, dels seus germans i germanes, de quan era menut, i va entendre perquè era tan important per a Àngel.

Amics de la xocolata

Hi havia una vegada una princesa molt aventurera que vivia en un gran castell junt amb els seus pares i el seu germanet.

Un dia, mentre la princesa jugava a la vora de la platja van atacar el castell, emportant-se a tots els que allí vivien.

On estan tots? Què ha passat ací?Es preguntava la princesa.

Nerviosa i espantada va començar a buscar per tot arreu a la seua gent.

Princesa, princesa!

Qui hem parla? On estàs, que no et veig?

Estic ací, ací! eeeoohhhhhhh! La princesa va veure una xicoteta formiga que portava un barret i unes botes roges.

Oooooh!  Una formiga amb barret! Es va sorprendre la princesa. I parla!

No soc una formiga qualsevol, soc Renata la reina de la xocolata i visc ací, a la cuina del teu castell.

Renata, va explicar a la princesa tot el que havia passat. El malvat rei de l’illa dels gegants s’havia emportat a tota la gent per a menjar-se-la i, ella era l’única que els podria salvar.

Així que, la princesa i Renata van agafar un vaixell reial i van anar cap a l’illa dels gegants. Quan ja portaven unes hores navegant, es van topar amb un pirata que les volia capturar. Es van ficar a lluitar i mentre la formiga li mossegava el nas, la princesa es tallà els cabells per lligar al pirata al pal major de l’embarcació. En aquell mateix moment, sentiren renillar a un cavall que el pirata tenia al seu vaixell empresonat, el van alliberar i se’l van emportar cap a l’illa dels gegants.

Quan arribaren, la princesa es va posar a Renata a la butxaca i va pujar al cavall.

Desprès d’unes hores, buscant i buscant, van trobar el castell on vivia el rei gegant. Entraren, i van veure que en la cuina estava tota la gent dins d’una gàbia, la princesa va intentar alliberar-los, però no va poder. De sobte, entrà el gegant: Qui esta ací?

Soc jo la princesa i vinc alliberar a la meua família!

Jajajajaja.... va riure el gegant. Eres molt valenta, però mai podràs aconseguir-ho.

Aleshores, Renata la formigueta es va arrimar a l’orelleta de la princesa i li feu una escolteta.

Oh! bona idea!

Que dius? Va dir el gegant

Vuic fer-te una proposta. Si et faig un menjar que t’agrade molt, molt, tens que deixar lliure a tota la meua gent.

Jajajaja... no m’agradarà però, com que no hem tens por, acceptaré la teua proposta.

Així, la princesa amb l’ajuda de la formigueta, va començar a fer una gran olla de xocolata, ja que Renata era la reina de la xocolata.

Uuuuuuummmm! Açò esta boníssim! Es el millor que mai havia menjat! Vuic més, vuic més!

Però tens que cumplir amb la teua promesa!

Siiiiii, si ara mateixa els alliberaré a tots, però jo vuic més xocolata!

D’aquesta manera la princesa i Renata van aconseguir salvar-los a tots i es van fer amigues del gegant. Tots els diumenges es veien per a menjar xocolata.

El regne d'Adalia

Hi habia una vegada  en un magic regne anomenat Adalia, una xicoteta princeseta amb el nom de Sophie que vivia molt feliç en un hermós castell amb s´on pare el Rei Tai, pensant i somiant que cuant complirá els 20 anys sería la reina i heredera del castell i del regne. Un bon día el seu pare caigué molt malalt degut a un encanteri d´una bruixa, enviada per el malefic ser Eric qui volia apoderar-se del castell.

Aprofitant la debilitat del Rei el malefic Eric fent-se passar per un caçador enganyà a la princesa i acompanyat d´uns guardians entrà en el castell amenaçant en matar-los als dos, tenint que fugir així la princesa i el seu pare malalt a refugiar-se en una cabanya al bosc. A mesura que passaven els anys Sophie hi anava fent-se més major fins la edat de 19 anys. Li agradava molt la natura i els animalets del bosc, en especial Chip un esquirol a qui la princeseta agafa molt d´afecte fent-se així amics.

Un 5 de Decembre, hivern un día molt sec, feia molt de fred, les fulles dels arbres caien, el Rei Tai va cridar Sophie al seu costat per dir-li que li promés que al complir els 20 anys recuperés el castell que els habien arrebatat i que fos la princesa del regne d´Adalia que ell sempre havia dessitjat i sobretot que fos feliç. S´on pare tanca els ulls per sempre i la jove princesa esclata en un plor, els seus amics els animalets la protegiren i la cuidaren i poc a poc aná passant el temps fins que va complir els 20 anys. Aleshores van tramar un plà per recuperar el castell i el seu regne.

Arriba el dia en que la princeseta amb el seu cavall blanc els seus amics els animalets i la seva millor amiga l´esquirol Nayla anaren per el bosc cap al castell. Quant hi estaben apropant-se és trobaren altra vegada amb la malefica bruixa que havia enviat el nou Rei Eric per a detindre a la princesa i als seus amics, qui fent-se passar per una anciana els donà una ampolla d´aigua enverinada, en el malefici  que qui begués del aigua dormiria per sempre. Els animalets adonant-se de que l´anciana era la bruixa cambiaren la ampolla i li oferiren un got d áigua. La bruixa pensant-se que era bona begué i és queda adormida per sempre. Així pogueren continuar el seu viatge cap al castell.

Una vegada en el castell la princesa és va fer passar per la bruixa amb la seva roba i la va rebre el princep Eric, un home roin i despiadat qui assegut en el seu tron amb la seva capa  i la seva corona li va dir si hi havia aconseguit eliminar a la princesa i als seues amics els animalets. Sophie li va dir fent-se passar per la bruixa que ho havia aconsseguit i li portava una beguda que tenia uns poders magics i qui beguera d´eixa ampolla tindria el do de la juventud per sempre. Així el princep despiadat begué deseguida de la ampolla i és quedà adormit per sempre.

La princesa obrigué les portes per a que hi entraren tots els seus amics animalets al castell. Els guardians al veure al seu princep adormit a terra i en veure entrar als aimalets pegaren a fugir. Aleshores Sophie va aconseguir la promesa que li va fer a s´on pare i recuperà el regne d´ Adalia, visqué com a princesa i va ser feliç en el castell amb els seus amics els animalets.

Carolina té un do

Hi havia una vegada una xiqueta de huit anys, anomenada Carolina, que vivia al camp amb sa mare, son pare i una germana més major.

Tots els matins, quan es despertava, trobava el llit ple de pomes. I les flors del seu jardí feia temps que havien perdut els seus colors. Açò li començà a passar des de feia uns mesos, però Carolina no sabia per que li estava ocorrent. La primera vegada que li va passar s’espantà moltíssim, però no va contar res a ningú perquè no tenia cap idea de que feien eixes pomes repartides per tota la habitació, i tenia por que li tiressin la culpa.

 A més d’això, moltes nits tenia somnis molt estranys. Somniava que es convertia en un pardal amb moltes plomes de colors i amb la cua molt llarga, i que anava pels camps del voltant arreplegant les pomes dels arbres. Com que tots els dies apareixien pomes al seu quart, començava a pensar que els seus somnis estaven relacionats amb allò que li passava pels matins.

Al cap d’uns dies va decidir contar-li tot el que li estava ocorrent a la seua germana Nerea, encara que no estava segura de si aquesta es creuria allò que anava a dir-li. La primera reacció de la seua germana va ser dir-li que estava boja, que els somnis eren somnis i que segur que no hi havia tantes pomes al seu quart pel matí, que serien dos o tres que caurien de l’arbre per la nit quan bufava el vent.

Eixe mateix dia Carolina va mostrar a la seua germana com al seu quart no hi havia res, i li va dir que tornara pel matí per vore com hi havia moltes pomes. Així ho va fer i pel matí, en tornar a l’habitació de la seua germana, va comprovar que estava tot ple de pomes.

Per descobrir que era el que estava passant, Nerea i Carolina van decidir que eixa nit Nerea seguiria a Carolina per vore que era el que feia i per descobrir com arribaven les pomes a l’habitació de la germana. I així eixa nit Nerea va dormir amb Carolina.

Quan arribà la mitja nit Nerea es despertà perquè la seua germana no parava de moure’s. Es va alçar a per un got d’aigua i abans d’eixir per la porta va vore com de darrere seua arribava molta llum. Es va girar i va veure a Carolina flotant en l’aire, envoltada per una llum de colors. De sobte una llum més intensa va il·luminar l’habitació provocant que Nerea tancarà els ulls. Quan els va tornar a obrir va vore que Carolina havia caigut a terra però... Carolina era un pardal! Un pardal gran, amb plomes de molts color i una cua molt llarga. El pardal se n’anà volant per la finestra i Nerea el va seguir.

Al dia següent, quan ja havien tornat a casa, Nerea li va contar a Carolina tot el que havia passat. Li va dir que havia estat tota la nit volant pels camps del voltant agafant les pomes del arbres i llevant-li els colors a les flors. Ninguna de les dos xiques podien explicar-se perquè Carolina feia això.

Com que les flors no tenien color i els arbres havien perdut la fruita, la gent es va ficar trista i va començar a cuidar molt més les seues plantes i el seu entorn, perquè volien que tot tornara a tindre color i tornar a menjar pomes. Carolina i Nerea es van adonar de que quant més cuidava la gent les plantes, menys es convertia Carolina en pardal, i al final van descobrir que Carolina posseïa un do, i era el de fer que la gent valorar allò que tenia, i com que la gent del seu poble havia deixat de cuidar les flors, aquesta va llevar-li es colors, fins que els seus veïns es van adonar de que allò que tenien al voltant era el més valiós i ho havien de cuidar.