Carolina té un do

Hi havia una vegada una xiqueta de huit anys, anomenada Carolina, que vivia al camp amb sa mare, son pare i una germana més major.

Tots els matins, quan es despertava, trobava el llit ple de pomes. I les flors del seu jardí feia temps que havien perdut els seus colors. Açò li començà a passar des de feia uns mesos, però Carolina no sabia per que li estava ocorrent. La primera vegada que li va passar s’espantà moltíssim, però no va contar res a ningú perquè no tenia cap idea de que feien eixes pomes repartides per tota la habitació, i tenia por que li tiressin la culpa.

 A més d’això, moltes nits tenia somnis molt estranys. Somniava que es convertia en un pardal amb moltes plomes de colors i amb la cua molt llarga, i que anava pels camps del voltant arreplegant les pomes dels arbres. Com que tots els dies apareixien pomes al seu quart, començava a pensar que els seus somnis estaven relacionats amb allò que li passava pels matins.

Al cap d’uns dies va decidir contar-li tot el que li estava ocorrent a la seua germana Nerea, encara que no estava segura de si aquesta es creuria allò que anava a dir-li. La primera reacció de la seua germana va ser dir-li que estava boja, que els somnis eren somnis i que segur que no hi havia tantes pomes al seu quart pel matí, que serien dos o tres que caurien de l’arbre per la nit quan bufava el vent.

Eixe mateix dia Carolina va mostrar a la seua germana com al seu quart no hi havia res, i li va dir que tornara pel matí per vore com hi havia moltes pomes. Així ho va fer i pel matí, en tornar a l’habitació de la seua germana, va comprovar que estava tot ple de pomes.

Per descobrir que era el que estava passant, Nerea i Carolina van decidir que eixa nit Nerea seguiria a Carolina per vore que era el que feia i per descobrir com arribaven les pomes a l’habitació de la germana. I així eixa nit Nerea va dormir amb Carolina.

Quan arribà la mitja nit Nerea es despertà perquè la seua germana no parava de moure’s. Es va alçar a per un got d’aigua i abans d’eixir per la porta va vore com de darrere seua arribava molta llum. Es va girar i va veure a Carolina flotant en l’aire, envoltada per una llum de colors. De sobte una llum més intensa va il·luminar l’habitació provocant que Nerea tancarà els ulls. Quan els va tornar a obrir va vore que Carolina havia caigut a terra però... Carolina era un pardal! Un pardal gran, amb plomes de molts color i una cua molt llarga. El pardal se n’anà volant per la finestra i Nerea el va seguir.

Al dia següent, quan ja havien tornat a casa, Nerea li va contar a Carolina tot el que havia passat. Li va dir que havia estat tota la nit volant pels camps del voltant agafant les pomes del arbres i llevant-li els colors a les flors. Ninguna de les dos xiques podien explicar-se perquè Carolina feia això.

Com que les flors no tenien color i els arbres havien perdut la fruita, la gent es va ficar trista i va començar a cuidar molt més les seues plantes i el seu entorn, perquè volien que tot tornara a tindre color i tornar a menjar pomes. Carolina i Nerea es van adonar de que quant més cuidava la gent les plantes, menys es convertia Carolina en pardal, i al final van descobrir que Carolina posseïa un do, i era el de fer que la gent valorar allò que tenia, i com que la gent del seu poble havia deixat de cuidar les flors, aquesta va llevar-li es colors, fins que els seus veïns es van adonar de que allò que tenien al voltant era el més valiós i ho havien de cuidar.