El tresor del bosc fosc

Hi havia una vegada una xiqueta que li deien Sara, era molt valenta i el que més li agradava eren les aventures, doncs sempre trobava com divertir-se.

Un dia anant cap a l’escola va veure el seu amic Àngel, que veia tots els dies assegut en un cantó del seu parc preferit al terra, esperant que algú li donara alguna almoina que altra. Àngel era un home major, envellit, amb una barba i uns cabells molts llargs, doncs es notava que feia temps que no es rentava. Aquell dia Àngel semblava espantat, com si li haguera passat alguna cosa. Sara es va arrimar a saludar-lo i li va dir:

-          Bon dia Àngel! Com et trobes hui? T’he dut una mica de pà del meu esmorzar.

Aleshores Àngel va contestar molt preocupat:

-          No em trobe molt bé la veritat. Anit algú em va furtar el mapa del meu tresor. Un tresor que fa anys que porta amagat al bosc Fosc, i ara , desapareixerà. Jo sé molt bé on es troba. Però ja hi soc molt major per anar fins allí.

Àngel li va dir que en aquell baül no hi havia gran cosa, doncs ell mai havia posseït una fortuna, sols hi havia coses amb un gran valor sentimental per a ell. A més, li va explicar que com ell no gaudia d’un lloc segur per a guardar les seves coses va decidir amagar-les. Doncs ell creia que l’home que li havia furtat el mapa es pensava que allí hi trobaria grans coses, que estaria ple de joies i diners, i segur que si arribava fins el tresor s’haguera emportat tal disgust que acabaria amb ell, o el deixaria tirat per allí sense importància ninguna, fent-se malbé.

Va ser aleshores quant Sara li va demanar a Àngel que li dibuixara de nou el mapa d’aquell tresor, i així ella podria intentar recuperar-lo.

Al dia següent, Sara li ho va contar tot al seu germà, Rafel, que era un any major que ella. Per tal de solucionar com anar fins al bosc Fosc Rafel va ajudar a la seua germana a convèncer els seus pares per tal de fer una acampada, i així passar més temps en família.

Quant per fi va arribar al bosc Fosc Sara va veure el pardalet Pepet, era un ocell molt conegut per a ella, doncs era l’animal de companyia del seu amic Àngel. Pepet havia aconseguit arribar abans, i va tenir la oportunitat de veure aquell home que li havia furtat a Àngel el seu mapa.

Sara i Rafel van fugir de nit, ja que sabien que els seus pares no els deixarien anar tot sols pel bosc. Mentre seguien el mapa del tresor van arribar a un prat que es trobava en mig del bosc. Allí hi van veure un home molt sospitós doncs, anava preparat per a passar uns dies, portava una motxilla molt gran i un paper a les mans. Aleshores se’n adonaren de que aquell era el vertader mapa del tresor.  Van començar a córrer i córrer, però no el van alcançar.

Aquell home, els va escoltar, i com s’olorava alguna cosa estranya va cavar un forat molt fons en el terra, per tal de que quan passaren es quedaren atrapats i, d’aquesta manera, guanyar temps.

Quant Sara va passar corrent va caure, i es va fer malbé al seu braç dret. Rafel va a anar a buscar una corda per poder salvar la seua germana, mentrestant Pepet va volar i volar per fer-se amb aquell malvat home, i quant el va trobar sense que se’n adonara li va canviar el mapa del tresor per un altre, que l’enviaria cap a altre lloc d’aquell bosc tan fosc, molt lluny del tresor de Àngel.

Finalment Rafel va aconseguir traure a Sara d’aquell forat tan fred i obscur, i van aconseguir el tresor.

Al dia següent d’haver tornat a casa d’aquella acampada Sara va anar a veure Àngel amb el seu tresor a les mans. Es va posar molt content de veure de nou aquell bagulet marró i d’aurat que tant s’estimava. Li va donar les gràcies a Sara per ser tan valenta i haver aconseguit recuperar-lo. Quan la va obrir, Sara va veure que era plena de fotografies de la família, dels seus germans i germanes, de quan era menut, i va entendre perquè era tan important per a Àngel.